Maduraven els blancs,
l 'estiu naixia,
la Roser ja esnava te
nint els camps.
Li deien Soledad, Rosó, Maria,
i amb un pom de flors
anava camí avall.
Camí avall hi ha un revolt
i ell l 'esperava,
li deien Pere Joan, Lluís o Guillem,
la do na amb ses mans tallada
molt lluny de la seva gent.
Camí avall hi queda l 'esforç,
desmirat,
amb mala por, cadua al
mer.
Però un dia els hi van dir,
no cal que sempre visquen guany,
els vostres caps no han de deblar,
Cal que per un fosset
canviem d 'arada,
que a mi avall de matí se
'n va un sudat.
Va cremar i va matar
mentre envellia,
fins que un altre tirat,
abans que ell,
l 'enterrara en un bon dia.
En un pou a paltre sent,
camí avall sense una adeu,
ningú hi va posar una creu,
no calia.
Ella va plorar per la mort de l 'home
i per els camps on no hi
creixia el blat.
Pel camí arribaran unes mans joves
per aixugar els seus ulls
i llaurar els caps.
I altre cop naixeran plats i roselles
cobrint les fèrtils tombes dels soldats.
Mor un vell, dos infants neixen
i tot terra olor a cremat.
Camí avall un home mor,
camí avall i queda un record del pas
sat.
I avui maduren els blancs,
l 'estiu comença,
i les roselles van tenint els camps.
Li diuen soledat, Rosó Maria,
i amb un pom de flors
va camiar avall.